Història

L’antiga alqueria de Xaraco entra a formar part del nou regne de València a partir del 3 de juny de 1248, apareixent documentat al llibre del Repartiment de Jaume I, rei de Mallorca, Aragó, València i comte de Barcelona ( Corona Catalano-Aragonesa ) en la donació que realitzà al cavaller Arnau Bosquet de l’alqueria anomenada Xaracho que havia estat del musulmà Avincedrell, passant a ser un llogaret amb població cristiana i sarraïna majoritàriament, però depenent en l’aspecte religiós de Sta Mª Gandia.

A principis del segle XIV, el territori xeraquer fou annexionat al convent de Sta Mª de Valldigna fins el 1388, en el qual es realitzà el primer amollonament de termes entre el duc de Gandia i l’abat de Sta Mª de Valladigna.

Fonts documentals assenyalen que la demografia entre el 1373 i 1391 era d’uns nou pocs de cristians vells i onze de moriscos. Així doncs, aquests darrers constituïen la mà d’obra barata, dòcil i de gran rendibilitat per a la noblesa. Vivien apartats fora de la localitat, al raval o moreria, estan sempre objecte de marginació.

A principis del segle XV el nostre poble va pertànyer al cavaller Roderic Rius i a Joan de Nàtera, estant al 1478 quan el rei Joan II li fa el lliurament de la localitat a Bernat d’Almunia i cap el 1550 Joan Jeroni d’Almunia la vengué al duc Francesc de Borja.

El 1525, i mitjançant un decret reial, Carles I obligà als mudèjars a convertir-se al cristianisme, passant a denominar-se aleshores moriscos. La convivència amb els cristians vells seguia estant plena de dificultats ja que a més d’estar obligats a viure com a cristians devien pagar els impostos als quals estaven obligats pel fet de tenir origen musulmà.

Una ordre de 1563 de micer Andreu Valerida va possibilitat la retirada d’armes als moriscos de Xaraco i Xeresa arribant-se a recollir entre tots dos pobles: vuit ballestes, vuitanta espases, dèsset punyals, una alfoncha, una sevella, un broquet, una alfanja i una partesana.

Pocs anys després l’arquebisbe de València Joan de Ribera ordenà enderrocar la mesquita que funcionava com a església per construir un temple totalment cristià sota l’advocació de nostra Senyora de l’Encarnació, iniciant-se una política assimilativa dels moriscos la qual comportava determinats actes repressius com la supressió de les cerimònies morisques, la prohibició de l’ús de la llengua àrab o el desterrament d’alfaquins de les aljames d’entre moltes altres com les visites inquisitorials a la fi de comprovar el grau de cristianització dels nous convertits.

Les rectories de Xeresa i Xeraco foren unides el 1574, en una única parròquia ja que pertanyien totes dues al Duc de Gandia.

Quan el 1609, Felip III expulsà als moriscos dels territoris hispànics, el duc de Gandia Carles Francesc de Borja, acatà l’ordre reial i expulsà de Xeraco els pobladors d’origen musulmà, patint el poble un fort despoblament. Per restaurar aquest buit, el duc atorgà llicència per a retura i llaurar les terres de la seua jurisdicció, a cristians de la comarca i de pobles de les comarques veïnes, fins i tot d’Eivissa, els quals van ocupar les cases i terres abandonades pels moriscos, quedant les millors per a les persones més acostades a la família dels ducs com va ser el cas dels Quincoces.

Molt poc a poc, Xeraco va emprenent el camí del creixement refent-se de la davallada causada per l’expulsió morisca deguda fonamentalment a dos factors clau: la dessecació de les terres marjalenques i la roturació de terres a la Rondonera la qual cosa afavorí la construcció de la primera església de planta totalment cristiana amb el campanar “vell” de planta quadrangular en el qual es va instal·lar una campana fosa el 1701

Durant la Guerra de les Germanies, sembla el les forces agermanades que comandava l’insigne cabdill valencià, Vicent Peris acamparen pels voltants de Xeraco abans de l’enfrontament amb el virrei el qual es trobava en la ciutat de Gandia obligant-lo a retirar-se a Dénia. Tanmateix, en aquest mateix esdeveniment bèl·lic, Joan d’Almunia i Català, tercer senyor de Xeraco, el qual pertanyia a les tropes realistes, en un dels enfrontaments amb els agermanats va fer presoner a Miquel Estellés, un del caps de la revolta popular contra l’opressió nobiliària.

El 1883, la pesta del còlera va causar estralls, ocasionant la mort de seixanta set veïns de la nostra localitat i per fer front a nous problemes s’aprovà la construcció de la Cisterna. A més, s’acabà la construcció del nou cementeri que estava situat a la part alta del poble, vora el que era l’antiga carretera de Silla-Alacant.

El segle XIX, fou el segle del canvi i progrés doncs es posaren les bases per a la creació del mercat tal i com avui l’entenem estant el ferrocarril de Carcaixent a Dénia i la nova carretera de Silla-Alacant, abans esmentada, les fites fonamentals. Així, doncs, Xeraco tingué la seua estació de tren, moll de mercaderies i llavador, donant-se un pas de gegant per al desenvolupament econòmic de la localitat el qual anirà produint-se lentament i amb el retrocés que suposà la Guerra Civil del 1936 juntament repressió de la post-guerra a partir del 1939. En la segona meitat del segle XX, l’agricultura anà recuperant-se, s’establiren noves terres de regadiu amb el consegüent retrocés del secà ( olivera, ametler, garrofer o la vinya als borrons de vora mar )a més, molta gent anava a la verema a França o emigrà a aquest i altres països europeus i amb les divises que aportaren contribuïren també al desenvolupament.

Les Escoles Velles del 1955 construïdes al comú i enllestides per l’Ajuntament foren l’obra més destacada en aquesta primera meitat del segle XX.

A partir dels seixanta, la dinàmica econòmica i demogràfica ha estat molt positiva, afavorida per una agricultura intensiva de regadiu ( sénies i “motobombes” elevaren l’aigua del subsòl ):La Societat Agrària de Transformació, de la Calçada, Cap de Terme… foren exemple del desenvolupament agrícola basat en el conreu de l’hortalissa i en especial la taronja, donant a partir dels seixanta unes dècades de gran prosperitat i comptant el poble amb nombrosos magatzems per al comerç dels productes agroalimentaris; estant el sector agrícola el gran motor econòmic de la localitat; s’urbanitza la zona nord i s’obre el carrer S. Isidre ( París ).

Als setanta, s’inicià el desenvolupament turístic a la platja comença la construcció de xalets i algunes blocs d’apartaments; també s’obriren tres càmpings, la qual cosa va atraure un nombrós turisme estranger.

Al poble s’hi construeixen les Escoles Noves, la nova estació de ferrocarril, l’autopista A7 i la seua Àrea de Servei destrueixen una gran quantitat de terres de gran producció al travessar el nostre terme i es crea la Cooperativa Agrària per a la comercialització dels productes agrícoles dels socis cooperativistes.

Amb la vinguda de la democràcia es produeix a Xeraco un desenvolupament del sector públic i privat: s’asfalten la gran majoria dels carrers del poble, es perfora un pou públic per abastir a la localitat i platja, doncs l’aigua era comprada a un motor particular, el de Martí, es remodelà la plaça de les Germanies, es construí el Passeig Públic i la Plaça de la Generalitat, destruït l’antic moll i estació de ferrocarril, es construeix el disparitat i enorme pont sobre riu Vaca per facilitar l’accés a la platja, es racionalitza la platja i es desenvolupen els plans urbanístics Nord i Sud, sobri la Ronda per  traure el tràfic pesat de fora el poble i per potenciar la construcció, la primera depuradora de llims, el poliesportiu, l’esquelet de la casa de la cultura que s’acabarà d’enllestir “ i de quina marea”, a principis del segle XXI ,es construeix l’actual Ajuntament i com ja hem esmentat s’enderroca sense miraments la torre Mora, asfaltat i clavegueram de la platja, l’Institut de Secundària, el desenvolupament del polígon industrial amb la innecessària destrucció de la casa Galiana, xalet i jardí de principis del segle XX, enderrocat per la barbàrie especuladora del moment.

El final del segle ha estat d’un fort desenvolupament al sector secundari (construcció) i terciari (de manera singular els serveis turístics a la platja), mentre l’agricultura, especialment el conreu dels cítrics, tot i que manté una gran presència i producció, ha perdut el seu impuls de motor econòmic local.

En aquest inici de segle XXI

En el moment actual el poble es troba immers, com sembla ser que passa a quasi tot arreu del món, dins de la crisi econòmica global esdevinguda al 2008 originada per la fallida de part del sistema financer i el sector immobiliari ( bombolla del ciment) d’entre altres i a hores d’ara és penós veure com l’abandó de les terres per la seua manca de rendibilitat va fent-se palesa arreu del terme i delicat manteniment del sector terciari, això ha fet que bastants joves hagen optat per marxar  fora a la recerca un futur millor.

Malgrat tots els entrebancs des dels diversos estaments locals s’està treballant en la recerca de vies i nous projectes per restablir o millorar la difícil situació econòmica, especialment d’aquells basats en la sostenibilitat del territori i la diversitat com aquelles en les quals es pretén diversificar el sector terciari de “sol i platja” en una recerca del coneixement mediambiental de la zona humida, la muntanya i el propi medi humanitzat com a focus d’atracció com s’espera amb iniciatives com les de l’observatori de la Marjal , la recuperació de les Sendes a la Muntanya, el banc de terres o la recuperació d’edificis  històrics com el Col·legi de Monges.